Bona pregunta aquesta!
En els cinc continents del nostre planeta podem trobar mamífers tan diversos com imponents. A l’Àfrica -continent de grans animals per excel·lència- hi podem trobar els majestuosos lleons caçant gaseles despistades, l’enorme elefant engolint grans quantitats d’herba, l’hipopòtam xipollejant al riu, la girafa rossegant delicades fulles d’acàcia o el rinoceront i la seva singular banya sent protegits per guardes armats.
A uns 12 milers de quilòmetres de distància, a l’Àrtic, l’ós polar és el terror de foques, rens, peixos i... Potser, expedicionaris desprevinguts. I una mica més a baix, a Alaska, l’ós grizzly s’assegura de mantenir els muntanyencs ben atents quan s’endinsen als boscos septentrionals, altrament coneguts com a taigà, gairebé a les latituds de la tundra. Tots aquests animals, i molts altres, són un extraordinari patrimoni que la natura ens ha ofert i mereix ser admirat, respectat i protegit. No obstant, mai os heu preguntat... De totes aquestes magnífiques feres, quin és el mamífer més gran que mai ha imprès la seva pesant petjada sobre la nostra terra?
Un avantpassat de l’elefant? De l’hipopòtam? Un lleó enorme potser? Alguna mena d’ós colossal? O un antic mamut?
Bé, per respondre a aquesta pregunta, primer hem de fer un breu repàs de com han esdevingut els fets. Al llarg de la història del Planeta Terra han existit milions d’espècies diferents de mamífers des de l’aparició dels mateixos a finals del triàsic ara fa més de 200 milions d’anys. Inicialment, els primers mamífers eren éssers de dimensions relativament petites -d’aspecte força similar als actuals rosegadors-, que vivien en caus i es passaven gran part de la seva vida amagats en aquests, o fugint dels grans saures que dominaven tots els ecosistemes en aquell moment primitiu de la història del nostre planeta. Encara havien de passar molts milions d’anys perquè els mamífers adquirissin la categoria de regne dominant. Fou després del l’esdeveniment d’extinció massiva del cretaci-paleogen (sí, l’esdeveniment que va extingir els dinosaures), ara fa uns 66 milions d’anys, quan els mamífers, per fi, després de milions d’anys de viure a l’ombra d’animals molt més poderosos i voluminosos, van aconseguir coronar-se com a regne dominant en el món animal. Després de l’extinció massiva del cretaci-paleogen els mamífers es van diversificar, van expandir exponencialment els seus territoris d’influència i, conseqüentment, van anar augmentant progressivament la seva mida.
Picant la Curiositat : Quin és el mamífer terrestre més gran que mai ha existit? (video introductori)
Aquesta dinàmica va continuar fins a estabilitzar-se ara fa uns 40 milions d’anys, quan els mamífers s’havien expandit tant que ja dominaven gairebé tots els ecosistemes existents. I finalment, segons argumenten els paleontòlegs, van topar amb un sostre fisiològic o ambiental que no els va permetre seguir creixent. Cal esmentar que cap d’aquests grans mamífers prehistòrics mai no va arribar a les magnituds extraordinàries dels grans saures, tanmateix, resulta com a mínim impressionant constatar que algunes espècies van passar de pesar 50 quilograms a més de 10.000 en un període de 26 milions d’anys... Tota una fita evolutiva!
I fou precisament en arribar al topall, quan passats uns escassos 10 milions d’anys -que en temps evolutiu és relativament poc-, ara fa 30 milions d’anys, apareix el mamífer terrestre més gran del que es tingui constància: Els Paracerateris, concretament el Paraceratherium Transouralicum.
Parents llunyans dels actuals rinoceronts, les seves mesures superaven de llarg les dels rinoceròtids, els elefants, els mamuts i qualsevol altre mamífer terrestre. Les estimacions més aproximades donen com a resultat una altura de 4,80 metres a la creu (entre les espatlles), uns 7,40 metres de longitud i unes impressionants 20 tones de pes (tot i que algunes estimacions afirmen que podrien haver-se apropat a les 25 tones). El seu aspecte era grisós i de pell cuirassada (com els actuals rinoceronts), tenien cames altes i fortes com columnes, el seu crani mesurava 1,30 metres i el seu llarg i robust coll prop de 2 metres. Les característiques de la seva dentadura ens corroboren que la seva dieta era vegetariana, consumint principalment fulles fresques, matolls tendres i rostolls. Tot indica que es tractava d’un animal de metabolisme lent i, per tant, també de moviments lents, tot i això es calcula que per mantenir el seu enorme cos correctament nodrit dedicava gran part de la vigília a l’alimentació.
Parents llunyans dels actuals rinoceronts, les seves mesures superaven de llarg les dels rinoceròtids, els elefants, els mamuts i qualsevol altre mamífer terrestre.
No era molt ràpid ni àgil però podria haver emprés llargues migracions en busca d’aliment, doncs se sap que les zones que va ocupar no disposaven d’aliment suficient per a un animal de la seva mida. De fet, els paleontòlegs han estimat que uns animals de la seva magnitud necessitarien uns 1.000 quilometres quadrats per assolir els seus reclams fisiològics.
Pel que fa als seus hàbits, es molt possible que per a regular la seva temperatura corporal es veiés obligat a prendre banys en rius o llacs, rebolcar-se al fang o descansar llargues estones a l’ombra, tal com fan els animals voluminosos actuals. També és molt provable que tingués major activitat nocturna per evitar una sobreexposició al sol. No era molt ràpid ni àgil però podria haver emprés llargues migracions en busca d’aliment, doncs se sap que les zones que va ocupar no disposaven d’aliment suficient per a un animal de la seva mida. De fet, els paleontòlegs han estimat que uns animals de la seva magnitud necessitarien uns 1.000 quilometres quadrats per assolir els seus reclams fisiològics.
Gairebé no se li atribueixen depredadors, degut a que la seva gran mida hauria persuadit a la majoria de depredadors del seu temps, que eren força més petits que ell, a no gosar apropar-s’hi. Cal esmentar, però, que les cries i els exemplars vells o malalts podrien haver estat atacats per grups de caça d’aquests depredadors -que actuaven de forma similar als llops actuals-, com així relaten diverses restes òssies amb senyals de dentades, tot i que és impossible saber si l’animal va morir per l’atac o les dentades van ser produïdes al cadàver una vegada l’individu havia mort per altres causes.
Els paracerateris van habitar una extensa zona a través d’Euràsia on en l’actualitat podem trobar les seves restes fòssils, aquesta zona inclou països com: Xina, Mongòlia, Índia, Pakistan, Kazakhstan, Geòrgia, Turquia, Romania, Bulgària, i els Balcans.
Van viure durant gairebé tot l’Oligocè, des de fa 34 milions d’anys fins a fa 23 milions d’anys, uns 11 milions d’anys d’existència en la nostra Terra, fins que, malauradament, van extingir-se. No se saben amb exactitud els motius de la seva extinció, tot i que s’especula amb disputes territorials amb altres animals, dificultats reproductives endèmiques i un canvi climàtic perjudicial per als seus costums vitals.
Fos com fos, el magnífic Paraceratherium Transouralicum va acabar desapareixent, però gràcies a la ciència hem pogut refer la seva història i aquest humil redactor ha gaudit d’allò més explicant-vos-la.
I res més per avui! Ens veiem la setmana vinent en una nova edició de Picant la Curiositat!